Tenir el teu
ídol al davant i adonar-te’n de la seva fragilitat. Això és el que els hi va
passar a moltes ‘fans’ el dia 8 d’agost a Cap Roig. He anat a molts dels seus
concerts, però m’atreviria a dir que el Miguel Bosé més humà (no l’artista)
mai no havia connectat tant amb el seu públic com aquella nit, quan es va haver
d’empassar les llàgrimes que amenaçaven d’aflorar d’uns ulls emocionats després de cantar el seu etern “Te amaré”,
corejat per un públic entregadíssim. Però, tal i com diu una de les seves populars
cançons “los chicos no lloran, tienen que pelear”. Així que Bosé, es va
recomposar “no vaya a ser que hagamos el ridículo” (va dir) i va canviar de
registre per fer vibrar a tothom amb un dels seus hits més marxosos.
Aquell dia
em vaig adonar que alguna cosa ha canviat en Bosé. Alguna cosa l’ha estoveït i
ha aixemplat el seu cor. És un artista que sempre ha connectat amb el seu
públic, però insisteixo que el Bosé de la gira Papitwo és diferent del de les
altres gires. Només cal mirar l’expressió de la foto que acompanya aquest
article, que va ser presa al final del concert, durant el comiat. És la imatge
d’un home il·lusionat, agraït, emocionat... d’un home que estima al seu públic
i que se sent orgullós d’ell. No n’hi havia per menys, doncs les fans es van
passar gairebé tota l’estona ballant i corejant les seves cançons amb total
complicitat i sense cap mena de timidesa. I Miguel es va rendir a l’amor. Un
amor mutu i incondicional. Perquè si el seu públic és el seu gran amor -ho diu a cada concert: “A pesar de todo,
siempre...Te amaré”-, la seva recent estrenada paternitat –i per partida doble:
bessons- de ben segur que deu haver fet
aflorar en ell sentiments fins ara desconeguts. Segur que el Diego i el Tadeo tenen molt a
veure amb l’essència d’aquest nou Bosé que, tot i repetir temes de tota la
vida, fa que cada cop semblin nous. Perquè Miguel Bosé té la capacitat de
convertir cada cançó en eterna.
Per un dia,
fins i tot les seves fans més “granadetes” (que són la majoria) es lien la
manta al cap i es posen a ballar i a cantar sense manies, com si fos la primera
vegada que gaudeixen d’aquella cançó de fa trenta anys. I és que Miguel Bosé té la capacitat de
renovar-se i de renovar. Ojalà els efectes d’aquest seu do duressin més que
dues hores. Però la vida continua, i sortim del concert sentint-nos més joves,
però amb els mateixos anys. Amb la il·lusió de tornar-lo a veure i de treure,
un cop més, la “Nena” que totes portem dins.
