La ‘píldora’ de los jabalíes, la receta contra los tiros

El meu article publicat al Blog Derecho de los Animales del Consejo General de la Abogacía Española el 28/05/18

Artículo vacuna anticonceptiva jabalíes

En Catalunya los jabalíes están siendo víctimas, sobretodo en los últimos años, de una campaña criminalizadora que los culpa de todos los males habidos y por haber. La superpoblación que existe de estos animales, a consecuencia de su cría masiva por parte de los propios cazadores y de su cruce con otras especies, como los cerdos vietnamitas, los ha convertido en más dóciles y no es extraño encontrárselos merodeando cerca de núcleos urbanos, en busca de comida. No todo el mundo empatiza con los animales, y mucho menos con los considerados ‘salvajes’, así que ya han aparecido las primeras voces alertando de un supuesto aumento de su agresividad.

Conozco un grupo de vecinos residentes en un distrito de montaña de Barcelona que, tras familiarizarse con un grupo de jabalíes totalmente mansos que merodeaba por la zona, decidió hacer una colecta vecinal para esterilizar a las hembras. Desde entonces campan felizmente por el barrio, donde comen de la mano de los vecinos y nunca, jamás, han mostrado ningún signo de agresividad ante los humanos. Claro que, si los estuvieran apuntando con un rifle, o vieran como matan a sus crías, su actitud sería diferente. Pero lo cierto es que tratar de eliminar un problema a tiros no hace más que agravarlo. La naturaleza es sabia, y está demostrado que la caza masiva de una especie provoca, a medio plazo, un incremento de su población, ya que agudiza su instinto de supervivencia y multiplica su reproducción. 

Por eso, esa ‘guerra contra el enemigo al que hay que abatir a cañonazos’ es ya un discurso del siglo pasado. Hoy en día, gracias a la ciencia, contamos cada vez más con métodos efectivos y éticos para controlar poblaciones de animales que pasan a formar parte de nuestro hábitat. Y, tras el método CES (Captura-Esterilización-Suelta) aplicado con enorme éxito en las colonias de gatos urbanos  y el pienso anticonceptivo para palomas, ahora llega la vacuna anticonceptiva para jabalíes, con los mismos efectos que la ‘píldora’, pero administrada de forma inyectable. Un método aún en fase experimental en nuestro país, pero que ya ha demostrado científicamente su eficacia en ciervos de cola blanca en EEUU y en jabalíes en cautividad en el Reino Unido.

Actualmente en Catalunya, siempre pionera en temas de defensa animal, un equipo de investigadores del Departamento de Sanidad y Anatomía Animal de la Facultad de Veterinaria de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), está llevando a cabo una prueba piloto para evaluar la efectividad de esta vacuna anticonceptiva en jabalíes urbanos y periurbanos de cuatro municipios de la comarca del Vallès: Terrassa, Sant Cugat, Matadepera y Vacarisses. Se acaban de conocer los primeros resultados de este experimento, y no pueden ser más esperanzadores: Se ha conseguido controlar el ciclo reproductivo del 100% de los 70 ejemplares vacunados durante el año 2017, la cual cosa ha evitado el nacimiento de unos 400 ejemplares. La cifra es especialmente relevante, si se tiene en cuento que es, aproximadamente, el mismo número de ejemplares que son abatidos durante cada temporada de caza en toda la comarca del Vallès. Pero es que, además, resulta que este método es más económico que el gasto que conlleva la captura y posterior sacrificio de un jabalí. Esto lleva a la siguiente pregunta: Pudiendo controlar la población de jabalíes a través de un método ético y científico, vale la pena organizar batidas para cargárselos a tiros?  

Aún habrá que esperar tres años más para conocer los resultados definitivos del proyecto, pero está claro que nos encontramos ante un nuevo avance científico. Ahora es responsabilidad de las Administraciones públicas que esta experiencia llegue a buen puerto. Entidades e instituciones proteccionistas de los derechos de los animales ya han manifestado su apoyo al proyecto. Sin ir más lejos, las Comisiones de Protección de los Derechos de los Animales de todos los Colegios de Abogados de Catalunya firmaron en 2106 un convenio con la UAB para ofrecerles el asesoramiento jurídico necesario para que este proyecto tirara adelante.

El progreso no se puede parar, aunque su ritmo sea más lento de lo que a algunos nos gustaría. Habrá que esperar, con el convencimiento de que llegará un momento en que dejar atrás la barbarie y las prácticas poco éticas para vivir en equilibrio con el resto de especies con las que compartimos el planeta será lo normal. Hoy en día, por desgracia, aún es lo excepcional.   

Magda Pujol, periodista. Coordinadora de Comunicación de la Comisión de Protección de los Derechos de los Animales del Consell de l’Advocacia Catalana

Coloms amb missatge

El meu article publicat al Diari de Girona el 08/08/2017

Article

A les grans guerres del segle XX els coloms eren l’equivalent al whatsApp d’avui en dia. Només l’espionatge britànic es calcula que va utilitzar, durant la Segona Guerra Mundial, uns 250.000 coloms missatgers per transmetre als aliats els moviments de les tropes alemanyes. Eren unes aus apreciades pel seu sentit de l’orientació i la capacitat de volar durant llargs recorreguts sense ser interceptades. Ara, gairebé 75 anys després, els coloms són animals sedentaris, acostumats a l’hàbitat urbà, que s’enfronten a una nova ‘guerra’, la que moltes ciutats els hi han declarat per frenar la seva sobrepoblació.

És aquesta una guerra que alguns voldrien practicar a canonades, com es feia al segle passat, on l’objectiu era eliminar l’enemic sense valorar-ne les conseqüències. Avui, sortosament, l’evolució de la ciència no només posa al nostre abast mètodes més efectius, sinó també més ètics. Un d’aquests avenços és el pinso anticonceptiu.

Un estudi fet per l’Agència de Salut Pública i el Museu de Ciències Naturals de Catalunya demostra que la població de coloms va augmentar a Barcelona un 95% entre els anys 1991 i 2006, període durant el qual es van matar de forma massiva i indiscriminada milers de coloms per intentar reduir la població. En canvi, el subministrament de pinso anticonceptiu a aquestes aus ha demostrat, segons diversos estudis científics, una efectivitat molt elevada: la població de coloms es redueix entre un 30 i un 50% en un any i fins a un 80% a quatre-cinc anys vista.

Moltes grans ciutats europees ja l’utilitzen, i a Catalunya està implantat en una vintena de municipis, l’últim dels quals ha estat Barcelona. Avalat per les Comissions de Protecció dels Drets dels Animals dels Col·legis d’Advocats, aquest mètode va en la línia de la Llei catalana de Protecció dels animals i permet controlar la població de coloms d’una forma ètica, efectiva i, a mig i llarg termini, amb una menor despesa per al ciutadà.

Cal celebrar que Figueres sigui la nova ciutat catalana que se sumarà a aquest sistema de control de la població de coloms que tants bons resultats està donant en altres municipis. I cal esperar del govern municipal el compromís democràtic amb els acords aprovats pel ple, com no podria ser d’una altra manera. La ciutat ja ha expressat el seu missatge. Ara només cal llegir-lo i que es compleixi.

Magda Pujol

Periodista i Consultora de Comunicació

@mgpujol

Roses, any 2

 

El meu article publicat al Setmanari EMPORDÀ el 08/08/2017

 
 

Enfilem cap a la segona quinzena d’agost. Temperatures tòrrides amb nits tropicals, platges atapeïdes, embussos a les carreteres, turistes a per tot arreu i temps de festes majors. Cíclicament, en aquestes dates, apareix com un bolet l’etern debat sobre el model turístic. Les preguntes es repeteixen cada any. Hi ha saturació turística? El model de sol i platja està esgotat? Prioritzem més la quantitat o la qualitat? Es una retòrica que s’allargarà el temps suficient fins que un altre tema ens distregui.

I si ens fem la pregunta a l’inrevés? Com seria avui Roses, sense turisme? Ens ho podem imaginar? Crec que difícilment ni tan sols ho podem intuir. Possiblement encara es faria l’empaitada d’ànecs, però no com a diversió mal entesa, sinó perquè hauria de mantenir el seu esperit original, d’ara fa cent anys, com a manutenció per als veïns més desfavorits.

Precisament aquest estiu ja serà el segon que la festa major de Roses ha suprimit del seu calendari aquesta activitat i els correbous. I no ha passat res. Encara recordo alguns tremendistes que auguraven que la decisió de l’Ajuntament generaria una fractura social i política que passaria implacable de generació en generació. Segurament es pensaven que la societat d’avui no havia evolucionat cap a uns valors de respecte, tolerància i sostenibilitat, i no s’adonaven que el què realment fracturava era mantenir, amb l’únic argument de la tradició, una activitat del segle passat. El temps posa a tothom al seu lloc i sempre s’acaba imposant la raó i el sentit comú.

Des que el 29 de febrer del 2016 Roses es va declarar ‘Vila Respectuosa envers els Animals’, molts hem recuperat l’orgull dels nostres orígens. Perquè, arran d’aquesta declaració, Roses s’ha convertit en un exemple de conscienciació d’altres municipis que encara no han pujat al carro de la modernitat i continuen celebrant actes festius amb animals. Cada cop menys, tot s’ha de dir. Després de Roses, va ser el torn d’Olot i Torroella de Montgrí, que també van suprimir els seus correbous i tots tres municipis van rebre, fa uns mesos un reconeixement del Col·legi d’Advocats de Girona. Sincerament, m’enorgulleix molt més aquest títol que el de vila centenària en la tradició de llençar ànecs al mar per empaitar-los.

I és així com, mentre ens és impossible imaginar com seria una Roses sense turisme, ja sabem com és Roses sense empaitada d’ànecs ni correbous. Per a molts, un municipi més digne que es mostra al món de forma oberta, plural, tolerant i respectuosa. Amb el turisme i amb els animals. Bona Festa Major!

Magda Pujol

Periodista i Assessora en Comunicació

@mgpujol

Són animals, no acròbates ni pallassos

El meu article publicat al Diari de Girona el 21/02/17

Article 

La polèmica suscitada aquests dies per l’ús de gats i gossos en el Festival Internacional del Circ de Figueres no ha estat entesa igual per a tothom. Algunes persones han trobat divertit que uns gats facin equilibris en públic entre dues barres a les ordres d’una ensinistradora o que uns gossos ballin, nerviosos, sortits de la perruqueria i algun fins i tot del tint. D’altres han vist ferida la seva sensibilitat en empatitzar amb uns animals que estan sent utilitzats com a 'artistes'. Ja poden anar explicant contes xinesos: que si els gats han estat rescatats del carrer –ningú que rescata un gat del carrer ho fa per viure a costa seva-, que si els tenen en unes condiciones immillorables amb un camerino sencer per ells sols.... però això no és normal.

No es discuteixen tant les condicions en que els tenen, sinó simplement l'ús de gats i gossos en espectacles de circ. Impropi d'un país i una ciutat que vol ser moderna. I que ho justifiquin dient que “els animals actuen a base d’anar-los premiant” i es quedin tan amples, fa pensar i reflexionar. Ja m’agradaria saber què hi diu aquí un etòleg. Però tampoc cal anar tan lluny, n’hi ha prou amb el sentit comú. El 2017 ningú entén que es facin servir animals per fer espectacles de circ. Una societat sensible tracta als seus animals amb cura i respecte, no com a objectes per divertir-se. El director del circ argumentava al Telenotícies de TV3 que els tenen ben cuidats: Només faltaria!!! És que llavors estarien cometent un delicte! Parlem de sensibilitat, de benestar, de respecte, de dignitat i de conscienciació. Si ens falla tot això, què ens queda com a societat?

Però això no es tot. Aquesta mateixa persona va arribar a dir que els exercicis que els fan fer als gats no són excepcionals sinó que “són coses que fan en el seu dia a dia”: Gats arrosegant-se per les aixelles per unes barres paral·leles, que com tothom qui té gats sap, és el que fan cada dia només despertar-se... Es pot tenir menys credibilitat???

Si el projecte del museu del circ volia eixamplar la seva base de suport, aquest ha estat un error imperdonable. No es pot promoure un projecte i, en un moment crucial per defensar-lo i sumar complicitats, ferir la sensibilitat d'una part de la societat. Gran o petita, és igual. Però el projecte ha perdut suports, segur. I encara són a temps de corregir-ho, almenys pel que fa a la qüestió animalista. En comptes d'amenaçar amb querelles que no tenen cap recorregut, que rectifiquin, es comprometin a no tornar a repetir aquest tipus de funcions i, sobretot, assumeixin amb total garanties que ni a la casa Nouvilas ni a enlloc no hi veurem mai més cap animal fent el 'pallasso' ni l'acròbata. Que per això el circ té els de carn i ossos, que són els que ens fan riure i emocionar de debò.

Magda Pujol, periodista 
 

Un lobby de cuatro patas

El meu article publicat al Blog Derecho de los Animales del Consejo General de la Abogacía Española el 11/11/2016

Artículo  

 

"Caminando solo irás más rápido, pero acompañado llegarás más lejos" (Proverbio africano)

A menudo nos preguntamos qué fuerzas se conjuran tras los fenómenos sociales que nos hacen avanzar como sociedad y nos conducen al progreso y a la civilización. Los libros de historia analizaran, dentro de unos años, qué circunstancias hicieron posible un hito histórico del siglo XXI: Conseguir una sociedad concienciada con el bienestar animal. Y los investigadores descubrirán que este logro no fue más que el resultado de las sinergias entre personas de diferentes grupos sociales, académicos, científicos e institucionales que unieron sus fuerzas de forma totalmente altruista y vocacional con un único objetivo: humanizar el trato que dispensamos al resto de las especies. 

Porque la sociedad depende de la diversidad de organismos con los que compartimos el planeta. Y porque asumir el reto de la biodiversidad es una de las grandes asignaturas pendientes de la humanidad. Y porque este reto sólo se conseguirá si somos capaces de crear un lobby o grupo de presión suficientemente fuerte como para cambiar las cosas. Porque, por mucho que exista la justicia, si no se produce un cambio de actitud en las personas que son responsables de aquellas cosas que no funcionan, será muy difícil arreglarlas.

Pero ¿en qué consiste exactamente la labor del lobista? Un lobby animalista representa intereses de colectivos dedicados a la lucha contra la violencia y el maltrato animal.  En Barcelona, el 27 y 28 de octubre, durante el I Encuentro de las Comisiones de Protección de los Derechos de los Animales organizado por el Colegio de la Abogacía de Barcelona –pionero en la materia- se han sentado las bases para la creación de un nuevo lobby contra el maltrato animal, formado por todas las Comisiones de Derecho Animal de los Colegios de Abogados Españoles, que ya son más de veinte.  La idea es influir en la agenda de administraciones públicas a través de la elaboración de informes y dossieres, que serán presentados en reuniones con todos los actores implicados en un proceso de decisión. Primero hay que preparar un planteamiento estratégico, en el que se clarificarán los objetivos de cada actuación. Luego se estudia el marco legal, a los interlocutores y a los posibles aliados en la causa. Finalmente se presenta el mensaje a través de reuniones con las administraciones implicadas en la causa y con poder de decisión. El objetivo: convencerles de que sólo aquellas actuaciones avaladas por nuestras comisiones van a tener una amplia aprobación social. 

El alteo del pato que provocó la tormenta

 

La energía, el tiempo, el trabajo y los esfuerzos que invierten las personas que, de forma totalmente altruista, trabajan para conseguirlo, se ve recompensada cada vez que se alcanza un objetivo, por pequeño que sea. No es fácil, y a veces hacen falta auténticas conjuras del destino para que empiece a moverse algo. Es aquello del aleteo de una mariposa en Pekín que provoca una tormenta en Nueva York. Una pequeña muestra es lo que sucedió el verano de 2015 en Roses (Girona) con la anacrónica 'caza a nado de patos'. Hacía 97 años que se celebraba durante la fiesta mayor del municipio, y sus organizadores ya anunciaban, satisfechos, que pronto alcanzaría el grado de 'tradición centenaria'. Y es que, hace casi un siglo, quien tenía la suerte de ‘cazar’ un pato a nado, tenía la comida asegurado en la mesa. Hoy en día, sin embargo, ninguno de los participantes en la 'fiesta' lo hacían para poder comer, pues ni siquiera se los podían llevar a casa desde que la Ley de Protección de los Animales prohibió hacer donación de ellos como premio.

Hay quien espera que las cosas acaben cayendo por su propio peso. Pero en este caso fue necesario poner en marcha las cuatro patas del lobby animalista para acabar con un espectáculo tan absurdo, lamentable y cruel como es tirar una cincuentena de patos vivos al mar, desde una barca, para que la gente los persiga, nadando, simplemente por diversión. La "pata activista", la más vistosa, fue clave en este caso: sin el vídeo, que se hizo viral y dio la vuelta al mundo (*), grabado por la activista a quien una de las participantes estrelló un pato vivo contra la cámara, todo hubiera sido más difícil. Nunca hasta entonces se había podido demostrar que se maltratara a los patos que se usaban durante la acosada, por mucho que personas como yo piensen que el acto en sí ya supone un caso claro de maltrato.

El vídeo potenció una masiva recogida de firmas en change.org que se extendió como la pólvora, logrando en pocos días miles de firmas pidiendo la supresión del acto y motivando las primeras denuncias. Entonces entró en acción la "pata jurídica", representada por las Comisiones de Protección de los Derechos de los Animales de los Colegios de Abogados, que contactaron con los representantes municipales para advertirles de la incorrección ética y legal en que incurre un Ayuntamiento que autoriza este tipo de espectáculos: Circulaba por Internet un documento firmado por 80.000 personas asegurando que este espectáculo hería su sensibilidad. Mientras tanto, la "pata mediática" iba haciendo su trabajo, y la caza de patos a nado de Roses empezaba a traspasar fronteras. Medios de comunicación de países como el Reino Unido, Francia, Sudamérica, Rusia, la India e incluso de China se hacían eco, y la noticia daba la vuelta al mundo. Faltaba sólo una pata, la más difícil de alcanzar: la "pata política". Y digo difícil porque no siempre se encuentran políticos valientes, dispuestos a poner sus valores por delante de sus intereses políticos. Pero en Roses la pata política también funcionó, y con las cuatro patas ya se puede empezar a caminar sin cojear. Una moción presentada por el grupo municipal “Gent del Poble”, pidiendo la supresión de patos y vaquillas de los actos festivos del municipio, logró la aprobación del pleno del Ayuntamiento: Roses se declaraba ‘municipio respetuoso con los animales’. No tardaron en llegarle los reconocimientos, especialmente a nivel mediático.

Por eso es una buena noticia que cada vez más Colegios de Abogados se sumen a la causa, porque, como reza un viejo proverbio africano “Caminando solo irás más rápido, pero acompañado llegarás más lejos”.

(*) El vídeo que desató la polémica

Magda Pujol, periodista

Coordinadora de Comunicación de las Comisiones de Protección de los Derechos de los Animales de los Colegios de Abogados de Catalunya y colaboradora de la CPDA ICA Girona

Fractura i sensibilitat

El meu article publicat al Setmanari de l'Alt Empordà el 23/08/16

 Article

De tradicions, els llibres d’història en van plens. Formen part del nostre passat i l’evolució dels nostres valors, allò que ens fa forts com a societat, provoca que perdurin en el temps, s’actualitzin o es perdin. No es tracta d’oblidar, perquè la història com a poble és la suma de les decisions que hem pres i de tot allò que hem viscut i ens ha passat. Però a vegades cal passar pàgina. Literalment.

Personalment, m’enorgulleix que Roses hagi guardat en el calaix de la història dues activitats de la festa major -una de tradicional i una altra d’importada per un clientelisme mal entès- que xocaven frontalment amb els valors cívics que ens correspon transmetre als ciutadans, a les noves generacions i als milers de visitants d’arreu del món que, en ple mes d’agost, passen pel municipi.

Sí, enguany no hi ha hagut empaitada d’ànecs ni vaquetes a Roses i la festa major s’ha celebrat igualment amb un èxit de públic i de diversió. No és un cas aïllat. A Olot ja no es faran correbous, a Torroella de Montgrí aquest serà l’últim any, i a Alcanar ja no s’han dedicat a llençar bous al mar, per posar només uns exemples. Són petits avenços socials que, en el cas de Roses, s’han produït gràcies a decisions polítiques valentes o, fins i tot, difícils. Però, per sobre de tot, necessàries perquè ningú entén que, en ple segle XXI, es puguin utilitzar animals per divertiment dels humans. Com si tots no fóssim éssers vius. Com si el respecte hagués de dependre de l’espècie.

La festa major rosinca del 2016 ja ha quedat escrita en una nova pàgina dels llibres d’història. Sense ànecs ni vaquetes, però amb tobogans aquàtics, castellers, barraques, cercaviles i Miquelets. Una festa viva per a tothom. I sense cap fractura social, com alguns alarmistes vaticinaven des dels seus púlpits. Segurament no s’havien adonat que la fractura existia abans, però no era social, era de sensibilitat. I avui feliçment guarida.

L’evolució és imparable

El meu article publicat al Diari de Girona el 4/03/16

Article 

Charles Darwin va teoritzar en el seu documentat treball sobre l’evolució de l’espècie que l’ésser humà formava part del regne animal com una espècie més que havia evolucionat al llarg del temps. Dos-cents anys després, debats religiosos a banda, la comunitat científica valida aquesta tesi i certifica que l’home, en la seva teoria evolutiva, està al mateix nivell que la resta d’espècies animals. Ni per sobre ni, evidentment, per sota, sinó al mateix nivell.

La revolució que va suposar el darwinisme des del punt de vista biològic no ha tingut, però, el mateix efecte en l’àmbit sociològic. Si dins la mateixa espècie humana n’hi ha que es consideren superiors als altres per qüestions banals com el color de la pell o l’origen cultural, és evident que la ‘ceguesa’ intel·lectual s’agreuja encara més quan diferenciem entre el que col·loquialment anomenem persones i animals.

Afortunadament, al segle XXI l’evolució de l’espècie també és social i aquest és un símptoma de normalitat. La decisió de l’Ajuntament de Roses de declarar el municipi com a vila respectuosa amb els animals i prohibir activitats com l’empaitada d’ànecs o els correbous és un símptoma que l’evolució és imparable, però també ens ha de fer reflexionar sobre els nostres valors i, sobretot, els que volem transmetre.

Una activitat lúdica que utilitza animals per pura diversió dels humans va contra l’evolució i lesiona una ciutadania que es vol sentir moderna i amb principis. No hi ha tradició que se sustenti en aquests paràmetres més propis, si em permeteu, de l’edat de pedra. El respecte cap a un altre ésser ha de ser avui un fet irrenunciable, sigui blanc o negre; o camini amb dues o quatre potes. No podem dubtar d’aquest principi amb l’excusa de tradicions que porten 50, 100 o 200 anys entre nosaltres. Ha d’arribar el moment del canvi, d’aquell gest real que serveix per canviar les coses.

Això és el que ha passat ara a Roses amb la moció aprovada per l’Ajuntament. És cert que amb un resultat ajustat, però fa només un any ningú es podia imaginar que avui seríem on som. Això ha estat possible gràcies a la perseverança de moltes persones que han lluitat i defensat la necessitat de fer aquest pas endavant, començant pel regidor de Festes de l’Ajuntament i impulsor de la moció, Francesc Giner, i per la resta de regidors, inclosa l’alcaldessa, Montse Mindan, que hi van donar suport, o per qui es va abstenir, sigui per principis o per responsabilitat política. Ells són els protagonistes valents que han pres una decisió que va més enllà d’autoritzar o suprimir una activitat del segle passat –en tots els sentits de l’expressió-, sinó que senten les bases d’un nou model de societat rosinca, més ètica i rica. I cap retret pels polítics que encara no han fet aquest pas, inclòs aquell que va canviar d’opinió a l’últim minut, ni pels promotors de les activitats amb animals. L’evolució és imparable, i només és qüestió de temps