El meu article d'opinió publicat al diari Ara el 10/03/2020
Quan l’any 1971
Manolo Escobar va versionar ‘La minifalda´
poc es podia imaginar la societat de l’època, a les acaballes del franquisme,
que gairebé mig segle després aquella popular tonada de “no me gusta que a los toros te pongas la minifalda” avui seria,
amb raó, directament qualificada de masclista. La resta de la lletra seguia els
estereotips socials d’aquells temps, convertint-se en tot un al·legat del
control i la possessió de l’home envers la dona, que en la cançó li marca les
pautes a l’hora de vestir per anar a una “corrida” de toros: “No te pongas minifalda, que los toros de
esta tarde yo tengo ganas de verlos sin pelearme con nadie”. No cal afegir
res més, ni tampoc descobrirem ara la íntima relació que mantenen des de sempre
el masclisme i la tauromàquia. Segurament perquè es necessiten i tots dos saben
que no serien res l’un sense l’altra.
Començo amb
aquesta reflexió perquè aquests dies que tant es parla dels drets de les dones,
de les discriminacions que hem patit al llarg de la història i que encara
arrosseguem, es fa més palès que mai el vincle entre violència contra les dones
i contra els animals. És difícil no veure en els espectacles taurins aquest
esquema masclista que s’expressa en la dominació del cos de l’altre. I això no
només passa a les “corridas”, que culminen amb la mort de l’animal consagrant allò
de “la maté porque era mía”, sinó també als “correbous”, la “tortura amb
barretina”, com diu la Pilar Rahola.
Perquè sí bé és
veritat que no es mata l’animal en públic –a menys que aconsegueixi fugir, com
va passar a Vidreres l’any 2019 amb el “Jabonero” o l’any 1999 amb cinc bous que
van escapar del recinte- s’exerceix una violència injustificable contra
l’animal i una humiliació que constitueix un greuge contra la seva dignitat. Un
animal poc propens a atacar, més aviat procliu a fugir, com gairebé tots els
herbívors, al qual se’l força a la confrontació humana i a uns comportaments
antinaturals terriblement estressants, una pràctica prohibida a la Llei de
protecció dels animals de Catalunya. Per no parlar de les modalitats del bou
embolat i capllaçat, un descarnat espectacle de tortura animal sense cap més
justificació que el plaer de veure’l patir amb el foc i amb la força bruta. El
plaer que produeix la dominació d’un animal amb una presència com la del bou,
símbol de força, noblesa i del poder de la naturalesa.
Però, perquè als
bous sí se’ls pot infligir aquest patiment, prohibit per llei amb qualsevol
altre animal? Doncs perquè, rere l’article 6.1 del decret legislatiu 2/2008 de
15 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de protecció dels
animals de Catalunya, que prohibeix “l’ús d’animals en baralles i espectacles o
en altres activitats si els poden ocasionar sofriment o poden ésser objecte de
burles o tractaments antinaturals, o bé poden ferir la sensibilitat de les
persones que els contemplen”, ve l’article 6.2 que exclou d’aquesta prohibició
“les festes amb bous sense mort de l’animal (correbous) en les dates i les
localitats on tradicionalment se celebren”.
Ja ha sortit la
paraula clau: tradició. Aquesta és la principal justificació esgrimida pels
defensors d’aquests espectacles. Com si el fet que una cosa s’hagi estat
produint al llarg del temps justifiqués la seva essència cruel. La persistència
d’un fet no li dóna categoria moral. Al contrari: La societat ha evolucionat, i
el que anys enrere alguns veien “normal” (hi ha qui no ho ha vist mai així),
avui en dia es veu forassenyat. Les dades canten, i segons una enquesta de
l’Institut Opinòmetre encarregada per la Plataforma ‘Prou Correbous’, l’any
2019 el 92% dels catalans (9 de cada 10) consideren
que no està justificat maltractar i provocar patiment a un animal amb motiu
d’una activitat festiva o per divertiment. I 3 de cada 4 veurien amb bons ulls
que el Parlament prohibís els correbous. Tan fàcil que seria derogar l’article
6.2 i acabar d’una vegada per totes amb aquest vergonyós espectacle dels
correbous, al qual de moment només hi ha un partit polític que el defensi
obertament: VOX.
Acabo reprenent el
fil amb el que he començat: Ara que es parla tant de la identificació de
relacions abusives per fugir de conductes masclistes, i que es fa pedagogia
entre els joves amb aquest objectiu, com podem deixar que un espectacle amb
visió masclista i que viola les més elementals normes de respecte i dignitat
per als éssers vius continuï practicant-se al nostre país? La cultura i
l’educació són les autèntiques forces del progrés moral. Els polítics han de
ser conscients que la supressió dels correbous és necessària a nivell moral i
té avantatges en el pla social. I està a les seves mans, i a les de la gent
allà on es fan consultes populars, corregir aquesta l’anomalia. Aquest proper
diumenge dia 15 hi ha l’oportunitat de fer-ho a Vidreres. Ah, i que cadascú es
posi la roba que vulgui.
Magda Pujol
Periodista i vicepresidenta de Lex Ànima
